Un relato en catañol


UNA SAMARRETA VERMELLA

—Reina, hauries d’anar a ca l’àvia.

—Ara?

—Doncs sí. No en sabem res d’ençà que vam tornar de la platja.

—Em fa mandra! Per què no li fas una trucada?

—És que no m’agafa el telèfon… Au, va, nena, que jo tinc un munt de coses a fer. Què et costa?

—D’acord, ja hi aniré jo, mare.

La noia deixa estar el seu mòbil i sospira. S’aixeca i es vesteix mirant-se de reüll al mirall. Tria una samarreta vermella impresa amb paraules. La seva preferida.

Abans de sortir, sa mare li fa un encàrrec: un pot de crema hidratant. “Per eliminar les taques del sol”, li diu. “Me la van recomanar però a mi no em fa cap efecte. Potser a l’àvia li fa el pes. En vaig pagar uns cinquanta euros, no et pensis! És clar, només cal que me’n pagui trenta, només faltaria!”

Al carrer, on encara fa calor, l’Alba es troba amb en Denís, un xicot de l’institut. Ell porta una samarreta amb un dibuix d’un gos ferotge, o és un llop?

—Ei, on vas, guapa?

—A casa de la meva iaia.

—T’acompanyo, Caputxeta?

—Si vols…

Van caminant pels carrerons estrets i foscos del barri antic on viu l’àvia. Xerren, es posen al dia: no s’han vist durant tot l’estiu. En Denís li proposa fer unes birres. L’Alba s’hi nega: no té calés. “Espera’m mentre pujo a casa de la iaia. Potser em dóna alguna cosa…”

La porta està oberta i la noia puja els graons de dos en dos. En Denís es queda escoltant música del seu MP3.

La iaia triga una estona a obrir la porta. La iaia, sempre a poc a poc…

—¡Hola, cariño! ¿Qué tal las vacaciones?

—Bé, iaia. I tu, com vas? La mare t’ha trucat. Que no has sentit el telèfon?

—Pues no. Me pillaría fuera. Pero pasa, niña, no te quedes ahí.

Tinc pressa, només volia saber de tu i portar-te això. De part seva.

—¿Me habéis traído un regalo? ¡No hacía falta!

—Bé, no exactament. És una crema que va comprar per a ella però no li va bé, i ha pensat que potser a tu sí… El que passa és que li va costar cara, caríssima: cinquanta euros. Per a tu, només quaranta cinc, em va dir la mama. És excel·lent per a eliminar les taques, ja saps, les del sol.

—Ah… Yo ya tengo crema, niña; más baratita, pero me va de perlas. Y las manchas, esas del sol, ya no se quitan con nà, por muy milagrosa que sea la crema. Cosa de los años… Bah, ya se lo explicaré yo a tu madre. Mira que gastarse tantos cuartos en un potingue, ¡qué gastiza ha sido siempre la Nieves!

—Ja…

—Oye, te ha sentado muy bien el aire del mar… ¡Qué guapa que està, mi niña!

D’això, iaia, me n’he d’anar. M’esperen.

_¿Quién, tu madre?

—No. Un amic.

—Si es amigo, sabrà esperar, digo yo. ¿Por qué no le has dicho que subiera contigo? ¿No serà un novio? Ay, qué callado te lo tenías, mi Alba…

—Au, va, iaia, jo no en tinc, de nòvio.

Haces bien, eres demasiado joven. A tu edad…

—Iaia…

—Vale, no te entretengo. Solo espera que te dé unos tomatitos del huerto.

—Ara? Tomàquets?

—Sí, mujer.  De casa; sabrosísimos, no como los comprados.

—És que ara no pensava tornar a casa… Què vols que faci amb un cistell?

La Inmaculada se la mira, decebuda. S’enfila pel corredor i torna amb un cistell ple d’olorosos tomàquets. També porta a la mà un moneder atrotinat.

Mentrestant l’Alba contempla una fotografia penjada al rebedor. Sembla antiga. En color sèpia. Una nena mira la càmera amb ulls una mica espantats.

—Qui és, ets tu?—li demana a l’àvia.

Sí, soy yo de chica. He pedido que me la ampliaran. ¿Sabes para qué?

Doncs… no…

Verás, me han contado un truco. Cada noche antes de acostarnos, debemos hablarle a la niña que fuimos, y decirle: “Ahora que soy mayor, cuidaré de ti”. Funciona, ¿sabes?

Sí? Per a què?

—Al levantarte, te sientes mayor; más protegida; con fuerzas para comerte el mundo.

—Vols dir? No ho havia sentit mai, això… Ara que sóc gran tindré cura de tu…—repeteix la noia, pensativa.

Será sugestión, pero da resultado. Oye, cariño, ni una palabra de esto a tu madre, pensarà que estoy chocheando; siempre se pone en lo peor.

No pateixis, ella rai. Bé, me’n vaig. Adéu, iaia.

—Huy, qué prisas… Entonces, ¿seguro que no te los llevas?

—No, iaia, em sap greu, però passejar amb un cistell…

Mira que si se te caen los anillos… Pues hazme un favor, guapa: de la que bajas, que tú bajas en un plisplás no como yo, dásela al vecino del primero, que a él le chiflan mis tomates.

—Tens un nou veí?

—Sí, un sol de chaval, el Silvestre, y muy servicial. Me echa una mano en todo lo que le pido, tanto que no sabria ni cómo pagarle todos los favores… De hecho fue él quien me contó lo del conjuro, ya sabes, lo de la foto… Pero recuerda que eso quede entre nosotras, ¿eh? Ya sabes cómo se las gasta tu madre, que en seguida desconfía de todo quisqui…

Secret, t’ho prometo.

—Ah, antes de que se me olvide, Alba, toma esto para que te compres algo.

—Gràcies, iaia, no calia…—murmura la noia agafant els cinquanta euros.

Sí, mujer, sí que “cal”. A tu madre, esa negociante, ya la llamaré yo. Por cierto, hija, ¿qué dice esa camiseta tuya, que no lo entiendo?

—No ho sé ben bé, iaia, com que està en anglès… Crec que no vol dir res.

Lo mismo pone “Tonto el que lo lea”, ¡por Dios!  Eso sí, el rojo te favorece.  Anda, dame un abrazo, bribona.

La néta i la seva àvia es fan una abraçada. A l’Alba li sembla que la iaia s’ha aprimat, o potser és ella que no para de créixer?

—Oi que has dit al primer pis, iaia?

La noia truca i de seguida li obre un noi. “De part de la meva àvia”, li diu amb timidesa.

En Silvestre agafa el cistell, l’olora i fa un ample somriure. Després, apropant-se al corredor, crida: “Gràcies, senyora Inmaculada. De seguida li porto la seva cadira, que ja la tinc arreglada.” El pis del jove fa olor de fusta.

Al carrer ni rastre d’en Denís. “Deu ser que he trigat massa. Quina pena, ara que en teníem per anar-nos-en de festa!”, pensa neguitosa l’Alba.

Torna cap a casa mirant-se els aparadors dels comerços. “Em compraré unes bambes noves; aquestes ja fan fàstic. I també una samarreta. Això sí, sense missatge o, si més no, que l’entengui, que en això té raó la iaia. O, millor, amb flors, que tant li agraden. Per cert, el Silvestre aquest, no està gens malament… A més, sembla bon paio. Sort en té la iaia de tenir-lo a prop! Això de la foto m’ha deixat ben parada… Em penso que tornaré aviat a ca l’àvia, i no caldrà que m’ho demani la mare…”

 (Para el programa de protección a la 3ª edad del ayuntamiento de Suria, Cuida’m.)

 

Anuncios

Comenta, no te cortes.

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

WordPress.com.

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: